LISBOA 2010, el nostre particular repte i el principal objectiu de la temporada, que es va començar a gestar al més de juny i pel qual portàvem tants mesos lluitant, es va veure afectat per la decisió sobtada de no treballar, que van prendre el col•lectiu de controladors aeris. Una colla de “privilegiats” que van provocar que els projectes i il•lusions de molta gent, s’esvaïssin en tan sols uns segons. El nostre projecte, pel qual havíem treballat tant de temps, intentaríem fos com fos, portar-lo a terme.
Els primers Esportistes van poder volar a Lisboa dimecres i dijous sense problemes. Uns quants més ho havíem de fer divendres i la resta, dissabte.
Divendres, dalt de l’avió a 5 minuts d’enlairar-nos, ningú sospitava res del que passaria: una vaga “salvatge” de controladors aeris, que van abandonar sobtadament el seu lloc de treball provocant el tancament de l’espai aeri espanyol.
I així va ser com, el divendres al vespre, quan ens van fer baixar de l’avió, començava la nostra “primera” marató. La segona, la de debò, per la que estàvem preparats, ens esperava diumenge a Lisboa.
Era impossible volar, l’aeroport era un caos i no ens donaven alternativa fins passat diumenge i els mitjans de comunicació anunciaven que la cosa empitjorava. Davant tot això, que podíem fer?....El seny ens aconsellava marxar cap a casa emprenyats, però...la il•lusió i les ganes ens van empènyer a començar a les 21.00 h de divendres, la nostra “primera” i inesperada marató: recórrer gairebé 1.500 Km en cotxe de lloguer travessant tota Espanya fins a Lisboa.
En aquesta marató si que havíem de fer marca: abans de les 19.00 h de dissabte, havíem d’arribar. Era l’hora límit per recollir els dorsals. No hi hauria massa temps per “avituallaments”. Començava l’odissea!
Primer “avituallament” va ser a les 22.00 h a Montblanc. Parada per fer un sopar ràpid. El GPS encara indica que resten molts Km per arribar. Estem emprenyats, però els ànims són bons: una aventura més per explicar!
Els primers Esportistes van poder volar a Lisboa dimecres i dijous sense problemes. Uns quants més ho havíem de fer divendres i la resta, dissabte.
Divendres, dalt de l’avió a 5 minuts d’enlairar-nos, ningú sospitava res del que passaria: una vaga “salvatge” de controladors aeris, que van abandonar sobtadament el seu lloc de treball provocant el tancament de l’espai aeri espanyol.
I així va ser com, el divendres al vespre, quan ens van fer baixar de l’avió, començava la nostra “primera” marató. La segona, la de debò, per la que estàvem preparats, ens esperava diumenge a Lisboa.
Era impossible volar, l’aeroport era un caos i no ens donaven alternativa fins passat diumenge i els mitjans de comunicació anunciaven que la cosa empitjorava. Davant tot això, que podíem fer?....El seny ens aconsellava marxar cap a casa emprenyats, però...la il•lusió i les ganes ens van empènyer a començar a les 21.00 h de divendres, la nostra “primera” i inesperada marató: recórrer gairebé 1.500 Km en cotxe de lloguer travessant tota Espanya fins a Lisboa.
En aquesta marató si que havíem de fer marca: abans de les 19.00 h de dissabte, havíem d’arribar. Era l’hora límit per recollir els dorsals. No hi hauria massa temps per “avituallaments”. Començava l’odissea!
Primer “avituallament” va ser a les 22.00 h a Montblanc. Parada per fer un sopar ràpid. El GPS encara indica que resten molts Km per arribar. Estem emprenyats, però els ànims són bons: una aventura més per explicar!
Per la radio diuen que fins ben entrat dissabte no s'obirà l'espai aeri: els companys que tenien previst agafar l'avió en dissabte ho tindran ben magre per poder-ho fer! Quina rabia!
A mesura que anaven passant les hores i els Km, l’eufòria inicial per haver trobat solució s’anava transformant en cansament. Com en tota cursa de fons, el recorregut es feia llarg, i més, quan mitja Espanya es troba gelada i s’ha de conduir amb els cinc sentits en alerta. El segon avituallament no va ser fins les 3 de la matinada, hora en que ens vam aturar per dormir unes hores en una pensió d’Arcos de Jalon....estàvem a -14ºC i no hi havia calefacció a l’habitació!!. Aquest va ser el tram més dur de la “primera marató”. Aquí va sortir el famós “Home del mall” que amenaça sempre als maratonians al Km 30. El vam superar i quatre hores desprès ja érem un altra vegada dalt del cotxe seguint la cursa.
A mesura que anaven passant les hores i els Km, l’eufòria inicial per haver trobat solució s’anava transformant en cansament. Com en tota cursa de fons, el recorregut es feia llarg, i més, quan mitja Espanya es troba gelada i s’ha de conduir amb els cinc sentits en alerta. El segon avituallament no va ser fins les 3 de la matinada, hora en que ens vam aturar per dormir unes hores en una pensió d’Arcos de Jalon....estàvem a -14ºC i no hi havia calefacció a l’habitació!!. Aquest va ser el tram més dur de la “primera marató”. Aquí va sortir el famós “Home del mall” que amenaça sempre als maratonians al Km 30. El vam superar i quatre hores desprès ja érem un altra vegada dalt del cotxe seguint la cursa.
Cap avituallament fins a Badajoz, on ens havien de venir a buscar en cotxe els companys que ja eren a Lisboa. Nosaltres no podíem deixar el cotxe de lloguer a Portugal, perquè les despeses que exigia la companyia per tornar-lo a Espanya eren excessives. PEr sort, tindríem reforços per ajudar-nos a superar el tram final de la cursa......
Personalment, a mesura que anàvem arribant a Lisboa, m’anava trobant pitjor. Molt cansat i a més el fred, els nervis...o les dues coses, m’havien afectat a la panxa, no ho se...però entre tot això i “l’eterna lesió”, si ja m’estava costant superar aquesta primera marató, el panorama per afrontar la segona del dia següent era...ben negre!
Finalment bones notícies: arribem a la meta fent marca i aconseguint l’objectiu: recollir el dorsal 30 minuts abans de que tanquessin la fira del corredor.
Personalment, a mesura que anàvem arribant a Lisboa, m’anava trobant pitjor. Molt cansat i a més el fred, els nervis...o les dues coses, m’havien afectat a la panxa, no ho se...però entre tot això i “l’eterna lesió”, si ja m’estava costant superar aquesta primera marató, el panorama per afrontar la segona del dia següent era...ben negre!
Finalment bones notícies: arribem a la meta fent marca i aconseguint l’objectiu: recollir el dorsal 30 minuts abans de que tanquessin la fira del corredor.
S’havia acabat la primera marató!!
Una vegada instal•lats, aquesta vegada si, en un bon hotel, s’havia de preparar la marató de debò. La resta de companys van anar a sopar el típic plat de pasta d’abans d’una cursa de fons, mentre que jo me n'anava directament a dormir, sense gaires esperances de poder córrer l’endemà.
La segona cursa va començar i acabar. Al final de l’odissea, tres Esportistes de Tarragona van poder assolir el seu repte personal, per el qual havien lluitat: el Carles, va completar sencera la seva primera marató, amb un temps de 3 h i 40 minuts, el Toni va baixar de 1 h i 40 minuts a la Mitja i la Isi va completar la disciplina dels 5 Km. En quant a mi....vaig fer el que bonament vaig poder i vaig reservar les forces que em quedaven per córrer uns quants Km al costat del Carles i així ajudar-lo i donar-li ànims durant el tram final de la marató.
El Gerard, que s’havia preparat la marató a consciencia i que havia de volar dissabte amb la seva família, malauradament es va quedar a terra.
La segona cursa va començar i acabar. Al final de l’odissea, tres Esportistes de Tarragona van poder assolir el seu repte personal, per el qual havien lluitat: el Carles, va completar sencera la seva primera marató, amb un temps de 3 h i 40 minuts, el Toni va baixar de 1 h i 40 minuts a la Mitja i la Isi va completar la disciplina dels 5 Km. En quant a mi....vaig fer el que bonament vaig poder i vaig reservar les forces que em quedaven per córrer uns quants Km al costat del Carles i així ajudar-lo i donar-li ànims durant el tram final de la marató.
El Gerard, que s’havia preparat la marató a consciencia i que havia de volar dissabte amb la seva família, malauradament es va quedar a terra.
Encara que els controladors aeris cobrin salaris milionaris, tenen dret a fer vaga, com tothom. Però de cap manera fer-ho de manera encoberta, sense avisar i minuts abans d’un dels moments de màxim trànsit aeri de tot l’any. No son com nosaltres, no coneixen el sacrifici. Estic segur que cap d’ells podria ser un bon corredor popular de fons. Nosaltres, per entrebancs que trobem durant la cursa, sempre intentem seguir fins al final. Encara que el que volem aconseguir estigui lluny, no deixem de treballar per assolir-ho. No som com ells, som diferents i millors!
Si CLICKEU al logo de la marató, podreu veure més fotos de la cursa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada